Àrea Professional

Portada

  • "No podem oblidar que nosaltres estem treballant amb persones"

    Tres professionals del treball social ens expliquen com estan vivint aquests temps convulsos M. Luisa Ponce, Hospital Insular de Gran Canària; Noemí Postigo, Centre Sociosanitari Isabel Roig de Barcelona i; Simón Sas, Hospital Santa Tecla de Tarragona. 

    Com es va viure l’arribada de la pandèmia en l’àmbit professional del treball social?

    -M.L.P: Amb bastant incertesa i preocupació. Era una cosa nova i no sabíem el que ens venia a sobre. Des de la professió del treball social estàvem una mica a l’expectativa de veure què era el que passaria amb tots els problemes socials que ja hi havia prèviament, perquè sabíem que això els agreujaria. Nosaltres treballem amb persones vulnerables que són les que en aquest tipus de situacions es veuen més afectades, i s’havia d’evitar que s’engrandís l’exclusió social que ja existia.

    -S.S: És una situació que mai havíem viscut ni imaginat; una situació nova que ha generat noves necessitats, nous recursos, formes de treball i d’atenció a persones amb problemàtica sociosanitària. Des dels serveis socials sanitaris, hem sigut molt conscients del risc per a la comunitat que provoca la covid-19; una incertesa sanitària que, no ho oblidem, genera un impacte social sense precedents per a tots, però que afecta encara més aquelles persones amb necessitats socials i que pateixen la precarietat. D’aquí que la càrrega de treball hagi sigut brutal. Hem acompanyat persones soles durant l’ingrés, aïllament en situacions crítiques/agudes, necessitat de suport psicosocial en pacients hospitalitzats, intervenció social i acompanyament en el procés del dol, i un llarg etcètera.

    -N.P: Ha sigut molt dur. I això que aquí, al centre sociosanitari, ens va tocar una mica més tard, sobretot quan el nostre hospital de referència ens va començar a demanar llits perquè estaven saturats i havien de descongestionar urgències o UCIS. També vam acollir persones d’una residència pròxima, i tot això afegit als pacients que ja teníem. A més, van començar a sortir positius entre els pacients, els companys… Per un altre costat, a nivell social tot es va quedar parat, sense possibilitat de fer entrevistes a les persones ni parlar cara a cara amb les famílies. Tot s’havia de fer per telèfon o amb videotrucades, una cosa que ha sigut fonamental, perquè els donava molta tranquil·litat als familiars en uns moments en què era complicat explicar el que estava passant i quines eren les mesures que es prenien des del centre. Ara bé, el que sí que ha permès aquesta situació és que hàgim fet més equip que en circumstàncies normals.

    Precisament, des d’un punt de vista més personal, com ho heu viscut? Heu trobat a faltar alguna cosa?

    -N.P: A l’arribar a casa, per descomptat, t’ensorraves. En el meu cas, a més, la meva parella també treballava en un hospital i no sabia ni si el veuria l’endemà. El que més he trobat a faltar són les abraçades que no ens podem fer a la feina en els moments complicats. Aquí, ha sigut fonamental l’escolta activa, pararnos dos minuts a explicar-nos entre companys com estàvem, però de veritat.

    -S.S: En el meu cas he sentit confusió, sobretot per no entendre el que estava succeint; veient i vivint la realitat del dia a dia en el centre de treball i intentant-la gestionar observant la realitat de l’exterior; la ciutat buida, paralitzada, mirades de por i preocupació en les persones, massa informació a través de tots els mitjans de comunicació… I sincerament, he trobat a faltar els moments de desconnexió al finalitzar la jornada, el no poder fer esport o veure els familiars i amics.

    -M.L.P: Jo no crec que m’hagi afectat de manera especial; diria que com a tothom. La paraula clau ha sigut incertesa, perquè no saps el que passarà ni com acabarà això; sempre amb la preocupació que la malaltia afecti directament el teu entorn familiar o professional. No obstant, una cosa que sí que he vist i que em va afectar molt va ser estar pendent constantment de les notícies. I és que ens tornaven bojos, amb informacions que es contradeien constantment. Aquesta impotència de no poder fer-te una composició del que està passant… Però també és cert que pot ser que hagi passat poc temps i vulguem certeses sobre una cosa que només està començant.

    I ara, amb quin ànim afronteu la segona onada de la pandèmia?

    -S.S: Doncs també amb preocupació, però amb una mica d’alleujament a l’haver après coses de la primera. En sabem una mica més i estem més preparats. Els treballadors socials sanitaris sempre hem reivindicat que l’aspecte sanitari va lligat al social; si no ho entenem així, mai podrem respondre a les necessitats sociosanitàries de les persones que atenem.

    -M.L.P: Efectivament, seguim amb moltíssima preocupació, però amb més serenitat. Simplement perquè ja sabem més o menys què és el que està passant. Al cap i a la fi, confiem que s’implementin mesures per donar cobertura i solució, però sobretot que la por no ens paralitzi. Hem de treballar amb totes les mesures, però amb serenitat, perquè no podem oblidar que treballem amb persones; no podem deixar que la por ens paralitzi o ens faci marginar les persones.

    -N.P: És cert que, a nivell d’actuacions i protocols, ara serà tot molt més ràpid, perquè ja estan establerts. Però a nivell psicològic és dur dir “una altra vegada em ve tot això”. I a nivell professional també, que tot torna a quedar parat… Això sí, ara almenys ens és possible transmetre més confiança a les famílies que al març o l’abril.